dimarts, 21 de desembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS FINAL

Per acabar aquests bonics records d’infantesa de setembre a novembre, records de tardor, m’agradaria recordar quan vaig tenir la varicel•la.
Em picava tot el cos i no em deixaven rascar. El metge va recomanar que em posessin un vestit de cotó, sortosament en tenia un, el que més preferia, el meu vestit de gitana amb els seus farbalans. A casa no vivíem aquesta cultura flamenca ni me n’ha quedat cap empremta, però sí que un bonic record.
Com que no podia sortir al jardí, em quedava prop de la finestra mirant com entrava la pols i el sol.
Jo em pensava que eren pólvores màgiques, les que deixava anar Campaneta perquè Peter Pan pogués volar.

Asseguda a la cadireta de l’habitació dels somnis pensava què faria quan em vingués a buscar.
Em sabia greu haver de deixar els meus pares i els meus germans i quan imaginava el capità Garfi em feia una mica de respecte, però volar... era un desig molt fort, volia aprendre a volar de veritat!
Anys més tard, quan em van fer un test d’intel•ligència a l’escola (ara ja no se’n fan) em van preguntar què volia ser quan fos gran. Jo no vaig dubtar en contestar que volia ser astronauta. Penso que es van pensar que era una xiqueta que estava a la lluna de València, i potser no anaven massa desencaminats. Em van contestar que millor que fos mestra o infermera. Voleu dir que no ens van dir això a totes les noies?

En aquell temps d’innocència i amb la poca experiència dels pocs anys de vida, no entenia tampoc perquè m’havia de menjar el peix, l’arròs blanc o la sopa que tan poc m’agradaven. Els grans sempre em deien que si passés la guerra segur que m’ho menjaria, tot i que jo els responia que mai em menjaria el que no m’agradés. Per sort, moltes manies passen amb els anys, però sobretot he pogut entendre la tristesa dels meus avis quan es parlava, en veu baixa, d’aquella guerra. I amb els anys he pogut entendre moltes coses més, de tot el que vàrem perdre i del que ja no podrem tenir i, sobretot, del que molta gent ha treballat per aconseguir el que ara tenim i cal defensar, també que encara cal lluitar per poder tornar a tenir el que ja teníem. Tampoc sabia que als meus pares no els era permès de pensar ni de preguntar i que la seva educació, els qui varen tenir la sort de poder anar a escola, va ser molt deficitària i autoritària. Tampoc em plantejava perquè no m'ensenyaven amb la meva llengua. Amb els anys vaig aprenent que cal defensar contínuament els drets humans.
En Peter Pan mai va entrar per la finestra ni va llençar les pólvores màgiques per anar amb els nens perduts. No vaig haver d’escollir entre els pares o volar. Tampoc he estat astronauta tot i que m’encanta somiar amb la lluna. Tampoc sé si la mare era una sirena o l’àvia una fada. Ni tampoc sé si al pati dels pàmpols hi jugaven uns follets entremaliats, només sé que algun dia, si l’esdevenir m’ho permet, llegaré els contes que cada nit ens ha explicat el pare, les cançons que ens cantava l’àvia i poesies que van sortint quan em deixo anar...



Quan em mori
que la rauxa perduri
pels segles dels segles
eternament.
I que el testimoni es traspassi
al meu llinatge
a d'altres espais
a través del temps.
Deixaré que el meu llegat perduri
de generació en generació
a tots els meus descendents.
Quina aigua més freda!
Quines nits més plenes d'estels!
Què serà de tu, sola sempre?
Amb tanta pols còsmica per l'Univers
em fa por no poder-nos trobar mai més...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada