dimarts, 14 de setembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 3


Petits soldats sortien del sòcol
del lavabo.
Em feien molta por
I no gosava posar els peus a terra
fins que tancava els ulls.

Durant el dia
es quedaven ben quiets al sòcol
de la casa.

Al vespre
es movien  de pressa,
camuflats per a no ser vistos.

Els meus pares es pensaven que m’ho inventava
I jo sempre he pensat que tinc molta imaginació.

Tenia 4 anys i varicel·la,
i m’agradava curar ferides
perquè volia ser infermera.

Ara ja no puc guarir-ne més...










He mullat
els peus
cansats
dins l'escuma
de la dansa,
peus entumits
que segueixen el senderó 
ran de mar,
el pas de ronda
dels sentiments perduts,
peus errants
que equivoquen anhels
una i mil vegades,
que acluquen els ulls
a cops de marinada,
peus estranys
que trenquen pactes
de sensacions equívoques
i solituds insolents.
He mullat
els peus
cansats
dins la dansa
de l'escuma.


dimarts, 7 de setembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 2


Una vegada, el meu germà i jo
navegant
pels mars del sud,
els pirates van atacar
el nostre vaixell
fins que, gairebé, ens enfonsem.

Calia alleugerir pes.

Llençàvem les joguines per la borda,
per proa i per popa,
les llençàvem contra el tauró elèctric
de boca encesa
que ens donava escalfor.

Varem provocar un incendi
a la nostra habitació fins que,
una sirena, en baixar del terrat
després d’estendre la roba,
ens va salvar i va apagar el foc



El mar,
el sol.
Escolto les veus
amb el verí de la inconsciència.
Escolto els cants
amb la màgia de la veritat.
El sol,
el mar.