Per acabar aquests bonics records d’infantesa de setembre a novembre, records de tardor, m’agradaria recordar quan vaig tenir la varicel•la.
Em picava tot el cos i no em deixaven rascar. El metge va recomanar que em posessin un vestit de cotó, sortosament en tenia un, el que més preferia, el meu vestit de gitana amb els seus farbalans. A casa no vivíem aquesta cultura flamenca ni me n’ha quedat cap empremta, però sí que un bonic record.
Com que no podia sortir al jardí, em quedava prop de la finestra mirant com entrava la pols i el sol.
Jo em pensava que eren pólvores màgiques, les que deixava anar Campaneta perquè Peter Pan pogués volar.
Asseguda a la cadireta de l’habitació dels somnis pensava què faria quan em vingués a buscar.
Em sabia greu haver de deixar els meus pares i els meus germans i quan imaginava el capità Garfi em feia una mica de respecte, però volar... era un desig molt fort, volia aprendre a volar de veritat!
Anys més tard, quan em van fer un test d’intel•ligència a l’escola (ara ja no se’n fan) em van preguntar què volia ser quan fos gran. Jo no vaig dubtar en contestar que volia ser astronauta. Penso que es van pensar que era una xiqueta que estava a la lluna de València, i potser no anaven massa desencaminats. Em van contestar que millor que fos mestra o infermera. Voleu dir que no ens van dir això a totes les noies?
En aquell temps d’innocència i amb la poca experiència dels pocs anys de vida, no entenia tampoc perquè m’havia de menjar el peix, l’arròs blanc o la sopa que tan poc m’agradaven. Els grans sempre em deien que si passés la guerra segur que m’ho menjaria, tot i que jo els responia que mai em menjaria el que no m’agradés. Per sort, moltes manies passen amb els anys, però sobretot he pogut entendre la tristesa dels meus avis quan es parlava, en veu baixa, d’aquella guerra. I amb els anys he pogut entendre moltes coses més, de tot el que vàrem perdre i del que ja no podrem tenir i, sobretot, del que molta gent ha treballat per aconseguir el que ara tenim i cal defensar, també que encara cal lluitar per poder tornar a tenir el que ja teníem. Tampoc sabia que als meus pares no els era permès de pensar ni de preguntar i que la seva educació, els qui varen tenir la sort de poder anar a escola, va ser molt deficitària i autoritària. Tampoc em plantejava perquè no m'ensenyaven amb la meva llengua. Amb els anys vaig aprenent que cal defensar contínuament els drets humans.
En Peter Pan mai va entrar per la finestra ni va llençar les pólvores màgiques per anar amb els nens perduts. No vaig haver d’escollir entre els pares o volar. Tampoc he estat astronauta tot i que m’encanta somiar amb la lluna. Tampoc sé si la mare era una sirena o l’àvia una fada. Ni tampoc sé si al pati dels pàmpols hi jugaven uns follets entremaliats, només sé que algun dia, si l’esdevenir m’ho permet, llegaré els contes que cada nit ens ha explicat el pare, les cançons que ens cantava l’àvia i poesies que van sortint quan em deixo anar...
Quan em mori
que la rauxa perduri
pels segles dels segles
eternament.
I que el testimoni es traspassi
al meu llinatge
a d'altres espais
a través del temps.
Deixaré que el meu llegat perduri
de generació en generació
a tots els meus descendents.
Quina aigua més freda!
Quines nits més plenes d'estels!
Què serà de tu, sola sempre?
Amb tanta pols còsmica per l'Univers
em fa por no poder-nos trobar mai més...
dimarts, 21 de desembre del 2010
diumenge, 12 de desembre del 2010
LA CASA DELS PÀMPOLS 15
El pati de pàmpols era un pati fresc i ple de rialles, ple de jocs i somnis i de petits follets: La Cèlia, el Sergi i la Sònia, els mariners de la barca, els pirates dels incendis, els conductors dels accidents amb el “Delfin” els petits follets de la casa dels pàmpols fent sempre alguna malifeta.
El dia de l’incendi va ser molt dur per la meva mare, la meva caiguda per la claraboia també, les vegades que el Sergi es cremava quan intentava cremar d’amagat els pàmpols també, però la cara de desconcert que va fer en dues ocasions no se m’oblidaran mai.
Un dia, el Sergi va entrar dins la gruta del pati sense permís, hi havia una ampolla groga sobre el safareig que ell va pensar que podria ser llimonada. Era lleixiu i va començar a cridar. Jo no sé com s’ho van fer sempre els pares per aparèixer en els moments més adequats, però com que la mare ha estat molt àgil, va baixar les escales del terrat on estava estenent la roba, no sé si de quatre en quatre o volant directament. Recordo que el va fer prendre llet de seguida i no li va passar res...
També recordo el dia que el meu germà, que tenia un cervell inesgotable d’idees brillants, va voler saber què podia passar si posava “ajax” a la paella que estava fent la mare.
Quan la vàrem sentir cridar el Sergi es va amagar i jo vaig anar corrents a veure què passava. Estava en estat de xoc però de sobte va començar una rècula de crits de desesperació perquè el sabó sobreeixia de la paella sobre el fogó fins tot el terra de la cuina. Havia buidat tot el pot i el pare estava a punt d’arribar per dinar. Ens aquells temps es comprava al dia, no s’omplien les neveres amb el menjar per a tota la setmana i, per tant, no tenia res més per a que el meu pare pogués dinar. La paella tenia de tot i era plat únic...
La mare no se’n sabia avenir... No sé què varem dinar aquell dia, potser un ou ferrat i prou, però el seu càstig va durar hores i “el perdó i petonet” no varen calmar la mare fins moltes hores més tard.
PÀMPOLS
La fina brisa
se la vol endur bosc enllà.
Nova tardor!
LA CASA DELS PÀMPOLS 14
Des de petita, que recordi des que vivia a la casa dels pàmpols, he crescut amb la fal·lera de les lletres. Recordo quan estaven deslligades dins meu i volia lligar-les amb sentit. Copiava les grafies i les ajuntava l’una al costat de l’altra, i recordo la cara de la mare quan em deia que no hi deia res.
Recordo que no necessitava cap altre joc per entretenir-me, tot i que també tenia el de la lleteria que també m’agradava molt. La Cleo i la Xispi, les meves nines, van aprendre de lletres amb mi.
A poc a poc les vaig anar assaborint i em vaig deixar anar.
He crescut amb les lletres i, sense adonar-me, he escrit sense parar. He intentat trobar les paraules que millor expressin el que sento i, per fer-ho, he hagut de buscar dins meu i plantejar-me sovint què sento de debò. Hi ha hagut moments de veritable plaer i d’altres d’una gran angoixa, però sé que les lletres m’han salvat de mi mateixa i m’han ajudat, mica en mica, a comprendre el món que m’envolta.
M’ha ajudat molt també llegir d’altres frases d’altre gent que ajunta paraules i es deixa anar cercant el que senten.
Sé que em falta poc per donar un nou pas i serà, segur, quan les paraules brollin de nou...
Creixent lentament amb les lletres,
Composant mica en mica amb sentit,
Immersions de mots per comprendre
Silencis de nits sense fi.
Jo només escolto
fins que les paraules brollin de nou...
LA CASA DELS PÀMPOLS 13
Sortir de la casa dels pàmpols era veritablement engrescador, normalment volia dir baixar dos carrers per anar a veure els meus cosins i sempre em va fer molta il·lusió. M’encantava anar-los a veure. Però la passió va ser per una cosina molt especial que la vida l’ha duta a l’altre part de l’atlàntic i a qui li envio un petó i una abraçada, com la cançó dels meus records i que avui us explicaré. Però ara continuo parlant-vos d'ella ja que Va ser en aquests jocs simbòlics de cosinetes que vaig adonar-me que la caseta i el cosir no anaven amb mi i que jo sempre preferia jugar a mestres.
La meva germana i ella em deien sempre: ja ho sabem, i tu ets la mestra!
I de fet, sempre vaig voler ser mestra i sóc mestra!
En aquest carrer també hi vivia la meva fada padrina que va omplir de dolçor la meva infantesa. L'estimo molt tot i que no la vegi gaire. També hi vivien els meus estimats i enyorats avi s.
L’àvia també havia estat una fada molt bonica que amb els anys i la vida, va saber conservar una dolçor molt especial i una veu, quan cantava, ben encisadora. No va perdre mai ni la tendresa ni la paciència que la caracteritzaven. A mi em sembla que fins al final de la seva vida va ser una fada bona.
Estimava molt els follets del pati dels pàmpols, ens estimava molt. I la passió va ser mútua, tant, que no hi ha dia que no la recordem. Recordo moments molt especials de parlar amb ella i com aconseguia calmar la meva efervescent adolescència, recordo la seva comprensió. I també la recordo al pati dels pàmpols entre els tres follets mentre ens cantava... “Una barca puja i baixa...”
La barca puja i baixa
"La barca puja i baixa
ningu no hi pot anar
la Cèlia és la marinera
i el Sergi el capità.
I a llum d’una farola
La Sònia no hi pot passar
i a l’ombra d’un fanal
li ha caigut el davantal.”
(versió iaia)
LA CASA DELS PÀMPOLS 12
De la casa dels pàmpols en guardo moments molt entranyables de molta màgia i d’infantesa.
Els primers regals dels Reis d’orient i no poder dormir en tota la nit per si els sentia arribar amb els seus camells, la meva nina Xispipí que encara va heretar la meva filla i que ens la va prendre un noi del nostre jardí . Un dia, per casualitat, vaig veure com unes xiquetes hi jugaven, encara tenia el cabell ros envellit pels anys i la ratlla de bolígraf blau que li vaig fer quan tenia quatre anys i la meva mare no va poder esborrar. No tenien gaire cosa més així que vaig donar per ben aprofitada la nina de la meva infantesa, amb qui la màgia era possible perquè li donava un biberó d’aigua i es feia pipí!
Abans d’arribar la canícula d’estiu celebràvem el meu aniversari. El quart ha estat el més especial de tots i el guardo dins del cor com el tresor més bonic de la meva infantesa: una pel·lícula al pati dels pàmpols amb tota la família estimada...
També recordo quan, en arribar els primers vents de tardor, el meu pare cremava els pàmpols al jardí. El meu germà de tres anys també els volia cremar i es cremava ell els dits. No plorava mai però posava una cara tan compungida que la mare endevinava de seguida què havia passat.
I dins dels records hi guardo la preciosa gossa Karen, un pastor alemany que es va menjar el meu xumet i que no vaig poder perdonar. I recordo també els seus cadells que menjaven sopetes de pa i llet i que volia agafar per acaronar però que no m’hi deixaven apropar massa perquè la Karen no s’enfadés.
No vaig entendre mai com va entrar la Karen a la meva habitació per endur-se el xumet, potser és per aquest motiu que ara no dormo gaire i sento tots els sorolls de nit perquè les nits següents les vaig dedicar a mirar per la finestreta de l’habitació per si entrava. No hi va entrar mai més i no ho vaig entendre però tampoc en vaig dubtar. Si els pares deien que havia estat la Karen, és que havia estat la Karen. I ara...dubto?
Ho faig?
Dubtar...
lucidesa en alçada
finestra allargada
cortines passades
mosquits per la nit
a la casa dels pàmpols
somiava anar al Brasil...
Fortes riuades
rodolant sentiments.
Pedres del temps.
LA CASA DELS PÀMPOLS 11
El menjador de casa era senzill però, segons la meva mare, el més modern que va trobar a la botiga de mobles.
La taula amb les sis cadires tenien el disseny geomètric típic dels anys seixanta. Eren de fusta pintada de negre entapissades de pell.
Hi havia una vitrina amb la cristalleria de la que estava molt orgullosa i que, amb tants trasllats de cases en tota la seva vida, i amb tanta família com hem estat, ja no en queda gaire cosa. També hi havia un bufet presidit per una parella de guerrers negres fantàstics que van aguantar fins els anys vuitanta i quatre trasllats. Sempre em vaig preguntar de quina ètnia podien ser perquè estaven molt ben fets, segurament eren batusis. Quan de més gran em tocava fer neteja i els treia la pols, em quedava una bona estona amb ells i el drap a la mà imaginant-me històries fantàstiques.
Tenia quatre anys i una parella batusi al menjador, anaven nus i eren negres, alts i bells. Ell portava un escut i una llança però jo m’imaginava lleons i sabanes, com a la pel·lícula que havia vist feia molt poquet per la tele d’un home que era el rei de la Selva. Es deia Tarzan i sempre anava acompanyat de la seva mona Xita. Ella portava un collar molt gran que li tapava el pit i joies al canell i al turmell. M’hi podia passar hores mirant-me’ls!
El menjador també va ser on varem rebre els primers càstigs els meus germans i jo. De vegades perquè no volíem menjar alguna cosa, de vegades perquè marranejàvem una mica, de vegades perquè ens barallàvem com a gats i gossos. Ens posaven de cara a la paret i fins que no demanàvem “perdó i petonet” no retornàvem al nostre lloc. Retornava la pau després de la tempesta.
Pluja de somnis
on els camins es creuen.
Despleguem ales!
LA CASA DELS PÀMPOLS 10
Fràgils records
Per aprendre
Per compartir
Per somiar...
Un home posava el carrer cada matí. Això no ho sabia en aquella època perquè m’ho ha ensenyat algú molt especial uns quants anys després, un poeta molt especial. Quan jo sortia de casa ja estava posat.
El que sí sabia era que un altre recollia la brossa, un altre portava les cartes i un altre vigilava la nit. Jo tancava els ulls i desitjava que el “sereno” no ho fes.
Fina sorra de cristalls
trepitjats
pels passos decidits
del no pensament,
del buit,
del no existeixo,
dels ulls tancats.
LA CASA DELS PÀMPOLS 9
La casa dels pàmpols tenia una habitació preciosa, l’habitació dels somnis.
La mare hi tenia una màquina de cosir Alfa, la recordo repassant les bates de l’escola, les vores dels pantalons i els mitjons foradats mentre jo somiava desperta o intentava (m’inventava) lletres per poder escriure. Anys més tard, quan la família va anar creixent, la recordo fent ella les camises, les bates, els vestits i els pantalons, la recordo cosint, planxant i estenent tot el dia. De tant en tant li demanava que em cantés una cançó molt trista d’una reina que va tancar la seva filla dalt d’una torre del castell castigada a pa i aigua perquè el seu pare s’hi havia enamorat... vés, quina culpa en tenia ella! Quina cançó més bonica i trista!
M’asseia en una cadireta de l’habitació i el cor em bategava molt fort fins a fer-me tant de mal que no podia respirar. M’imaginava que el llop entraria algun dia per aquella finestra, o la bruixa, la nostra veïna, que feia comentaris desagradables quan passaven els pares pel passadís davant la porta de casa seva...
Brollen sensuals
fonts d'aigua dins l'ànima.
Gran seducció.
He escoltat una cançó que se li assembla a la Lidia Pujol, no és ben bé igual però em deixa l'ànima trista de la mateixa manera... Trieu La filla del rei.
LA CASA DELS PÀMPOLS 8
De vegades pujava al terrat de casa per l’escala del pati dels pàmpols, al costat de la cova de rentar de la mare i les eines del pare. El terrat era un lloc que m’encuriosia especialment perquè em portava visualment a d’altres mons ben reals que no em calia imaginar, els veia de debò i, per altra banda, em feien somiar alhora.
I va ser des del terrat on vaig aconseguir aprendre a volar de veritat. D’una forma accidental, certament, i perquè tenia molta curiositat, Volia veure un cavallet de cartró, d'aquells de balancí que tenia el meu veí, però va ser la primera vegada que vaig desplegar els braços i vaig volar uns quants metres. Des del terrat vaig caure (he dit volar?) per la claraboia sobre la pica de la cuina.
Des del terra i sense poder respirar, vaig veure per la finestra com entrava el pare per la porta del jardí.
- No t’entretinguis fora! –pensava- entra dins de casa!, però no podia ni obrir la boca, només els ulls.
M’imagino l’ensurt, pobre home, de veure una nena de quatre anys sobre una pica de marbre trencada i l’aixeta oberta...
Vaig acabar al dispensari i, després, en tornar, em van posar al llit dels pares amb els nous contes que em regalava la família.
Per la ràdio sonava una cançó: “Sera maravilloso, viajar hasta Mallorca...”
Va ser quan vaig comprendre que una altra vegada que volgués volar, ho havia de fer en avió!
De tota manera, pocs anys més tard, somiaria que volava aletejant els meus braços , una nit darrere l’altra com una obsessió que es va anar calmant amb el temps...
Esparver que somrius
a la vora del riu,
qui és l’home?
LA CASA DELS PÀMPOLS 7
Al pati de pàmpols hi havia la gruta prohibida, la caverna on es guardaven els detergents, el lleixiu, la sosa càustica i l’amoníac, la cova on rentava la roba la meva mare.
I mentre ella feia bugada amb la seva nova rentadora tan moderna (ella sempre deia que era una dona molt moderna perquè portava pantalons i que tenia tele i rentadora – estris que amb els anys, es van tornar encara més moderns incorporant el color i la centrifugació-. I és veritat que ho és, estic convençuda que, en aquests moments, mentre jo recordo les anècdotes del passat, ella està asseguda davant del seu ordinador xerrant pel facebook amb tota la colla d’amics i familiars repartits pel tot el món. La meva mare era i és encara, ben moderna) jo em gronxava ben fort al gronxador que havia fet el meu pare perquè volia saber si podria arribar mai a tocar la lluna.
Aleshores m’imaginava els contes que ens explicava cada nit el pare, Els tres porquets i la Blancaneus i, sobretot, a Peter Pan i els nens perduts, el nen que sabia volar. I volia ser una Wendy o un Aladí amb una llàntia meravellosa i una estora que m’ajudés a traslladar-me d’un lloc a l’altre, com ho feia sobre la moto Bultaco del pare... Eren els meus móns reals que m’encantava imaginar mentre em gronxava molt i molt fort!
Grans esperances
cobreixen els somnis.
Camins d’amor.
LA CASA DELS PÀMPOLS 6
Les nits de lluna plena em visitava el llop de la Caputxeta amb molta fam de protagonisme. És qui més por m’ha fet en la infantesa perquè, tot i que voltava per fora de casa, de vegades havia aconseguit, en somnis, entrar-hi a dins per la petita finestra del lavabo i, mentre em perseguia de l’habitació de cosir al passadís, del passadís a la meva habitació, després cap a la cuina, al menjador i a l’habitació dels pares, les meves cames es tornaven ràpides i lleugeres. Em perseguia per tota la casa amb la boca ben oberta i ensenyant-me bé els ullals.
No el vaig sentir udolar mai, era molt més astut i sigil·lós que un llop de camp.
Jo pensava que com que no coneixia cap caçador, mai no em podria salvar si em menjava, com ho havia fet amb la Caputxeta i, per això, calia córrer i espavilar-me tota sola.
M’imagino que va ser per aquest motiu que sempre he pensat que ens aniria bé que, en algun moment de la vida, els braços es puguin convertir en ales.
Fa dies que el sol
s’amaga.
Pel mirall esguardo el camí
de la diàspora del temps,
de la boira que t'embolcalla
pels precipicis del bosc nocturn.
Fa dies que el sol
s’amaga.
LA CASA DELS PÀMPOLS 5
Al costat de casa hi vivia una bruixa. Tenia una berruga al nas que, a més de fer-la molt lletja, em feia riure molt. Tenia tres fills, però mai vaig saber si havia de córrer quan me’ls trobava o podia jugar amb ells. Recordo que al pare no li agradava topar-se amb ella, també li tenia molta por, m’imagino.
Un dia vaig escoltar que, de joveneta havia estat ben maca, però un mal d’amor l’havia deixada múrria, malcarada i geniüda!
Ens els espais més obscurs
de la solitud,
hi guardo sempre la teva
ombra
cercant el consol
dels teus ulls
tendres.
LA CASA DELS PÀMPOLS 4
Érem uns xiquets tendres
i ens agradava molt jugar,
i acompanyar el pare a comprar pintura
per a l’habitació cremada,
la de la sirena que sense cants
ens salvava dels perillosos corsaris.
Un vespre el varem acompanyar
i, aprofitant que va deixar-se
les claus del delfin posades,
el meu germà el va conduir fins
estampar-nos contra Pegasus.
Tothom deia que era un camió
però jo vaig veure un cavall amb ales...
Vas pujar al cavall
i vas arribar a l’arc iris.
Vas remuntar moixons
fins a volar ran dels núvols.
Eres una pedra solitària,
una terra amb flor,
el riu, el mar,
el penya-segat...
Però érem tendres i bons xiquets,
no us equivoqueu!
El pati de pàmpols era un pati fresc i ple de rialles, ple de jocs i somnis i de petits follets: La Cèlia, el Sergi i la Sònia, els mariners de la barca, els pirates dels incendis, els conductors dels accidents amb el “Delfin” els petits follets de la casa dels pàmpols fent sempre alguna malifeta.
El dia de l’incendi va ser molt dur per la meva mare, la meva caiguda per la claraboia també, les vegades que el Sergi es cremava quan intentava cremar d’amagat els pàmpols també, però la cara de desconcert que va fer en dues ocasions no se m’oblidaran mai.
Un dia, el Sergi va entrar dins la gruta del pati sense permís, hi havia una ampolla groga sobre el safareig que ell va pensar que podria ser llimonada. Era lleixiu i va començar a cridar. Jo no sé com s’ho van fer sempre els pares per aparèixer en els moments més adequats, però com que la mare ha estat molt àgil, va baixar les escales del terrat on estava estenent la roba, no sé si de quatre en quatre o volant directament. Recordo que el va fer prendre llet de seguida i no li va passar res...
També recordo el dia que el meu germà, que tenia un cervell inesgotable d’idees brillants, va voler saber què podia passar si posava “ajax” a la paella que estava fent la mare.
Quan la vàrem sentir cridar el Sergi es va amagar i jo vaig anar corrents a veure què passava. Estava en estat de xoc però de sobte va començar una rècula de crits de desesperació perquè el sabó sobreeixia de la paella sobre el fogó fins tot el terra de la cuina. Havia buidat tot el pot i el pare estava a punt d’arribar per dinar. Ens aquells temps es comprava al dia, no s’omplien les neveres amb el menjar per a tota la setmana i, per tant, no tenia res més per a que el meu pare pogués dinar. La paella tenia de tot i era plat únic...
La mare no se’n sabia avenir... No sé què varem dinar aquell dia, potser un ou ferrat i prou, però el seu càstig va durar hores i “el perdó i petonet” no varen calmar la mare fins moltes hores més tard.
PÀMPOLS
La fina brisa
se la vol endur bosc enllà.
Nova tardor!
LA CASA DELS PÀMPOLS 14
Des de petita, que recordi des que vivia a la casa dels pàmpols, he crescut amb la fal·lera de les lletres. Recordo quan estaven deslligades dins meu i volia lligar-les amb sentit. Copiava les grafies i les ajuntava l’una al costat de l’altra, i recordo la cara de la mare quan em deia que no hi deia res.
Recordo que no necessitava cap altre joc per entretenir-me, tot i que també tenia el de la lleteria que també m’agradava molt. La Cleo i la Xispi, les meves nines, van aprendre de lletres amb mi.
A poc a poc les vaig anar assaborint i em vaig deixar anar.
He crescut amb les lletres i, sense adonar-me, he escrit sense parar. He intentat trobar les paraules que millor expressin el que sento i, per fer-ho, he hagut de buscar dins meu i plantejar-me sovint què sento de debò. Hi ha hagut moments de veritable plaer i d’altres d’una gran angoixa, però sé que les lletres m’han salvat de mi mateixa i m’han ajudat, mica en mica, a comprendre el món que m’envolta.
M’ha ajudat molt també llegir d’altres frases d’altre gent que ajunta paraules i es deixa anar cercant el que senten.
Sé que em falta poc per donar un nou pas i serà, segur, quan les paraules brollin de nou...
Creixent lentament amb les lletres,
Composant mica en mica amb sentit,
Immersions de mots per comprendre
Silencis de nits sense fi.
Jo només escolto
fins que les paraules brollin de nou...
LA CASA DELS PÀMPOLS 13
Sortir de la casa dels pàmpols era veritablement engrescador, normalment volia dir baixar dos carrers per anar a veure els meus cosins i sempre em va fer molta il·lusió. M’encantava anar-los a veure. Però la passió va ser per una cosina molt especial que la vida l’ha duta a l’altre part de l’atlàntic i a qui li envio un petó i una abraçada, com la cançó dels meus records i que avui us explicaré. Però ara continuo parlant-vos d'ella ja que Va ser en aquests jocs simbòlics de cosinetes que vaig adonar-me que la caseta i el cosir no anaven amb mi i que jo sempre preferia jugar a mestres.
La meva germana i ella em deien sempre: ja ho sabem, i tu ets la mestra!
I de fet, sempre vaig voler ser mestra i sóc mestra!
En aquest carrer també hi vivia la meva fada padrina que va omplir de dolçor la meva infantesa. L'estimo molt tot i que no la vegi gaire. També hi vivien els meus estimats i enyorats avi s.
L’àvia també havia estat una fada molt bonica que amb els anys i la vida, va saber conservar una dolçor molt especial i una veu, quan cantava, ben encisadora. No va perdre mai ni la tendresa ni la paciència que la caracteritzaven. A mi em sembla que fins al final de la seva vida va ser una fada bona.
Estimava molt els follets del pati dels pàmpols, ens estimava molt. I la passió va ser mútua, tant, que no hi ha dia que no la recordem. Recordo moments molt especials de parlar amb ella i com aconseguia calmar la meva efervescent adolescència, recordo la seva comprensió. I també la recordo al pati dels pàmpols entre els tres follets mentre ens cantava... “Una barca puja i baixa...”
La barca puja i baixa
"La barca puja i baixa
ningu no hi pot anar
la Cèlia és la marinera
i el Sergi el capità.
I a llum d’una farola
La Sònia no hi pot passar
i a l’ombra d’un fanal
li ha caigut el davantal.”
(versió iaia)
LA CASA DELS PÀMPOLS 12
De la casa dels pàmpols en guardo moments molt entranyables de molta màgia i d’infantesa.
Els primers regals dels Reis d’orient i no poder dormir en tota la nit per si els sentia arribar amb els seus camells, la meva nina Xispipí que encara va heretar la meva filla i que ens la va prendre un noi del nostre jardí . Un dia, per casualitat, vaig veure com unes xiquetes hi jugaven, encara tenia el cabell ros envellit pels anys i la ratlla de bolígraf blau que li vaig fer quan tenia quatre anys i la meva mare no va poder esborrar. No tenien gaire cosa més així que vaig donar per ben aprofitada la nina de la meva infantesa, amb qui la màgia era possible perquè li donava un biberó d’aigua i es feia pipí!
Abans d’arribar la canícula d’estiu celebràvem el meu aniversari. El quart ha estat el més especial de tots i el guardo dins del cor com el tresor més bonic de la meva infantesa: una pel·lícula al pati dels pàmpols amb tota la família estimada...
També recordo quan, en arribar els primers vents de tardor, el meu pare cremava els pàmpols al jardí. El meu germà de tres anys també els volia cremar i es cremava ell els dits. No plorava mai però posava una cara tan compungida que la mare endevinava de seguida què havia passat.
I dins dels records hi guardo la preciosa gossa Karen, un pastor alemany que es va menjar el meu xumet i que no vaig poder perdonar. I recordo també els seus cadells que menjaven sopetes de pa i llet i que volia agafar per acaronar però que no m’hi deixaven apropar massa perquè la Karen no s’enfadés.
No vaig entendre mai com va entrar la Karen a la meva habitació per endur-se el xumet, potser és per aquest motiu que ara no dormo gaire i sento tots els sorolls de nit perquè les nits següents les vaig dedicar a mirar per la finestreta de l’habitació per si entrava. No hi va entrar mai més i no ho vaig entendre però tampoc en vaig dubtar. Si els pares deien que havia estat la Karen, és que havia estat la Karen. I ara...dubto?
Ho faig?
Dubtar...
lucidesa en alçada
finestra allargada
cortines passades
mosquits per la nit
a la casa dels pàmpols
somiava anar al Brasil...
Fortes riuades
rodolant sentiments.
Pedres del temps.
LA CASA DELS PÀMPOLS 11
El menjador de casa era senzill però, segons la meva mare, el més modern que va trobar a la botiga de mobles.
La taula amb les sis cadires tenien el disseny geomètric típic dels anys seixanta. Eren de fusta pintada de negre entapissades de pell.
Hi havia una vitrina amb la cristalleria de la que estava molt orgullosa i que, amb tants trasllats de cases en tota la seva vida, i amb tanta família com hem estat, ja no en queda gaire cosa. També hi havia un bufet presidit per una parella de guerrers negres fantàstics que van aguantar fins els anys vuitanta i quatre trasllats. Sempre em vaig preguntar de quina ètnia podien ser perquè estaven molt ben fets, segurament eren batusis. Quan de més gran em tocava fer neteja i els treia la pols, em quedava una bona estona amb ells i el drap a la mà imaginant-me històries fantàstiques.
Tenia quatre anys i una parella batusi al menjador, anaven nus i eren negres, alts i bells. Ell portava un escut i una llança però jo m’imaginava lleons i sabanes, com a la pel·lícula que havia vist feia molt poquet per la tele d’un home que era el rei de la Selva. Es deia Tarzan i sempre anava acompanyat de la seva mona Xita. Ella portava un collar molt gran que li tapava el pit i joies al canell i al turmell. M’hi podia passar hores mirant-me’ls!
El menjador també va ser on varem rebre els primers càstigs els meus germans i jo. De vegades perquè no volíem menjar alguna cosa, de vegades perquè marranejàvem una mica, de vegades perquè ens barallàvem com a gats i gossos. Ens posaven de cara a la paret i fins que no demanàvem “perdó i petonet” no retornàvem al nostre lloc. Retornava la pau després de la tempesta.
Pluja de somnis
on els camins es creuen.
Despleguem ales!
LA CASA DELS PÀMPOLS 10
Fràgils records
Per aprendre
Per compartir
Per somiar...
Un home posava el carrer cada matí. Això no ho sabia en aquella època perquè m’ho ha ensenyat algú molt especial uns quants anys després, un poeta molt especial. Quan jo sortia de casa ja estava posat.
El que sí sabia era que un altre recollia la brossa, un altre portava les cartes i un altre vigilava la nit. Jo tancava els ulls i desitjava que el “sereno” no ho fes.
Fina sorra de cristalls
trepitjats
pels passos decidits
del no pensament,
del buit,
del no existeixo,
dels ulls tancats.
LA CASA DELS PÀMPOLS 9
La casa dels pàmpols tenia una habitació preciosa, l’habitació dels somnis.
La mare hi tenia una màquina de cosir Alfa, la recordo repassant les bates de l’escola, les vores dels pantalons i els mitjons foradats mentre jo somiava desperta o intentava (m’inventava) lletres per poder escriure. Anys més tard, quan la família va anar creixent, la recordo fent ella les camises, les bates, els vestits i els pantalons, la recordo cosint, planxant i estenent tot el dia. De tant en tant li demanava que em cantés una cançó molt trista d’una reina que va tancar la seva filla dalt d’una torre del castell castigada a pa i aigua perquè el seu pare s’hi havia enamorat... vés, quina culpa en tenia ella! Quina cançó més bonica i trista!
M’asseia en una cadireta de l’habitació i el cor em bategava molt fort fins a fer-me tant de mal que no podia respirar. M’imaginava que el llop entraria algun dia per aquella finestra, o la bruixa, la nostra veïna, que feia comentaris desagradables quan passaven els pares pel passadís davant la porta de casa seva...
Brollen sensuals
fonts d'aigua dins l'ànima.
Gran seducció.
He escoltat una cançó que se li assembla a la Lidia Pujol, no és ben bé igual però em deixa l'ànima trista de la mateixa manera... Trieu La filla del rei.
LA CASA DELS PÀMPOLS 8
De vegades pujava al terrat de casa per l’escala del pati dels pàmpols, al costat de la cova de rentar de la mare i les eines del pare. El terrat era un lloc que m’encuriosia especialment perquè em portava visualment a d’altres mons ben reals que no em calia imaginar, els veia de debò i, per altra banda, em feien somiar alhora.
I va ser des del terrat on vaig aconseguir aprendre a volar de veritat. D’una forma accidental, certament, i perquè tenia molta curiositat, Volia veure un cavallet de cartró, d'aquells de balancí que tenia el meu veí, però va ser la primera vegada que vaig desplegar els braços i vaig volar uns quants metres. Des del terrat vaig caure (he dit volar?) per la claraboia sobre la pica de la cuina.
Des del terra i sense poder respirar, vaig veure per la finestra com entrava el pare per la porta del jardí.
- No t’entretinguis fora! –pensava- entra dins de casa!, però no podia ni obrir la boca, només els ulls.
M’imagino l’ensurt, pobre home, de veure una nena de quatre anys sobre una pica de marbre trencada i l’aixeta oberta...
Vaig acabar al dispensari i, després, en tornar, em van posar al llit dels pares amb els nous contes que em regalava la família.
Per la ràdio sonava una cançó: “Sera maravilloso, viajar hasta Mallorca...”
Va ser quan vaig comprendre que una altra vegada que volgués volar, ho havia de fer en avió!
De tota manera, pocs anys més tard, somiaria que volava aletejant els meus braços , una nit darrere l’altra com una obsessió que es va anar calmant amb el temps...
Esparver que somrius
a la vora del riu,
qui és l’home?
LA CASA DELS PÀMPOLS 7
Al pati de pàmpols hi havia la gruta prohibida, la caverna on es guardaven els detergents, el lleixiu, la sosa càustica i l’amoníac, la cova on rentava la roba la meva mare.
I mentre ella feia bugada amb la seva nova rentadora tan moderna (ella sempre deia que era una dona molt moderna perquè portava pantalons i que tenia tele i rentadora – estris que amb els anys, es van tornar encara més moderns incorporant el color i la centrifugació-. I és veritat que ho és, estic convençuda que, en aquests moments, mentre jo recordo les anècdotes del passat, ella està asseguda davant del seu ordinador xerrant pel facebook amb tota la colla d’amics i familiars repartits pel tot el món. La meva mare era i és encara, ben moderna) jo em gronxava ben fort al gronxador que havia fet el meu pare perquè volia saber si podria arribar mai a tocar la lluna.
Aleshores m’imaginava els contes que ens explicava cada nit el pare, Els tres porquets i la Blancaneus i, sobretot, a Peter Pan i els nens perduts, el nen que sabia volar. I volia ser una Wendy o un Aladí amb una llàntia meravellosa i una estora que m’ajudés a traslladar-me d’un lloc a l’altre, com ho feia sobre la moto Bultaco del pare... Eren els meus móns reals que m’encantava imaginar mentre em gronxava molt i molt fort!
Grans esperances
cobreixen els somnis.
Camins d’amor.
LA CASA DELS PÀMPOLS 6
Les nits de lluna plena em visitava el llop de la Caputxeta amb molta fam de protagonisme. És qui més por m’ha fet en la infantesa perquè, tot i que voltava per fora de casa, de vegades havia aconseguit, en somnis, entrar-hi a dins per la petita finestra del lavabo i, mentre em perseguia de l’habitació de cosir al passadís, del passadís a la meva habitació, després cap a la cuina, al menjador i a l’habitació dels pares, les meves cames es tornaven ràpides i lleugeres. Em perseguia per tota la casa amb la boca ben oberta i ensenyant-me bé els ullals.
No el vaig sentir udolar mai, era molt més astut i sigil·lós que un llop de camp.
Jo pensava que com que no coneixia cap caçador, mai no em podria salvar si em menjava, com ho havia fet amb la Caputxeta i, per això, calia córrer i espavilar-me tota sola.
M’imagino que va ser per aquest motiu que sempre he pensat que ens aniria bé que, en algun moment de la vida, els braços es puguin convertir en ales.
Fa dies que el sol
s’amaga.
Pel mirall esguardo el camí
de la diàspora del temps,
de la boira que t'embolcalla
pels precipicis del bosc nocturn.
Fa dies que el sol
s’amaga.
LA CASA DELS PÀMPOLS 5
Al costat de casa hi vivia una bruixa. Tenia una berruga al nas que, a més de fer-la molt lletja, em feia riure molt. Tenia tres fills, però mai vaig saber si havia de córrer quan me’ls trobava o podia jugar amb ells. Recordo que al pare no li agradava topar-se amb ella, també li tenia molta por, m’imagino.
Un dia vaig escoltar que, de joveneta havia estat ben maca, però un mal d’amor l’havia deixada múrria, malcarada i geniüda!
Ens els espais més obscurs
de la solitud,
hi guardo sempre la teva
ombra
cercant el consol
dels teus ulls
tendres.
LA CASA DELS PÀMPOLS 4
Érem uns xiquets tendres
i ens agradava molt jugar,
i acompanyar el pare a comprar pintura
per a l’habitació cremada,
la de la sirena que sense cants
ens salvava dels perillosos corsaris.
Un vespre el varem acompanyar
i, aprofitant que va deixar-se
les claus del delfin posades,
el meu germà el va conduir fins
estampar-nos contra Pegasus.
Tothom deia que era un camió
però jo vaig veure un cavall amb ales...
Vas pujar al cavall
i vas arribar a l’arc iris.
Vas remuntar moixons
fins a volar ran dels núvols.
Eres una pedra solitària,
una terra amb flor,
el riu, el mar,
el penya-segat...
Però érem tendres i bons xiquets,
no us equivoqueu!
dimarts, 14 de setembre del 2010
LA CASA DELS PÀMPOLS 3
Petits soldats sortien del sòcol
del lavabo.
Em feien molta por
I no gosava posar els peus a terra
fins que tancava els ulls.
Durant el dia
es quedaven ben quiets al sòcol
de la casa.
Al vespre
es movien de pressa,
camuflats per a no ser vistos.
Els meus pares es pensaven que m’ho inventava
I jo sempre he pensat que tinc molta imaginació.
Tenia 4 anys i varicel·la,
i m’agradava curar ferides
perquè volia ser infermera.
Ara ja no puc guarir-ne més...
He mullat
els peus
cansats
dins l'escuma
de la dansa,
peus entumits
que segueixen el senderó
ran de mar,
el pas de ronda
dels sentiments perduts,
peus errants
que equivoquen anhels
una i mil vegades,
que acluquen els ulls
a cops de marinada,
peus estranys
que trenquen pactes
de sensacions equívoques
i solituds insolents.
He mullat
els peus
cansats
dins la dansa
de l'escuma.
dimarts, 7 de setembre del 2010
LA CASA DELS PÀMPOLS 2
Una vegada, el meu germà i jo
navegant
navegant
pels mars del sud,
els pirates van atacar
el nostre vaixell
fins que, gairebé, ens enfonsem.
Calia alleugerir pes.
Llençàvem les joguines per la borda,
per proa i per popa,
les llençàvem contra el tauró elèctric
de boca encesa
que ens donava escalfor.
Varem provocar un incendi
a la nostra habitació fins que,
una sirena, en baixar del terrat
després d’estendre la roba,
ens va salvar i va apagar el foc
El mar,
el sol.
Escolto les veus
amb el verí de la inconsciència.
Escolto els cants
amb la màgia de la veritat.
El sol,
el mar.
dimarts, 31 d’agost del 2010
LA CASA DELS PÀMPOLS 1
Vaig néixer en una casa d’estiu amb un jardí cobert de raïm i pàmpols d’ombra.
El meu pare ens havia fet un gronxador en un extrem del pati i jo, confiada i infant, em gronxava cada matí mentre la mare estenia la roba al terrat.
Culls estels
i et capbusses fins el fons
de l’aigua clara,
i t’emmiralles
en els pensaments
de la memòria,
en els records
de patis daurats
i de desitjos de cavallets de cartró
que mai vas tenir...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)